
I a un ponch de trinque en la vida de quina banda que siá: aqueste que dividís los començaments d'un grop e lo futur possible, que ditz: aquò es çò que soi e aquò es çò que serai jamai. Existís tanben un moment en la vida d'una agropacion qu'aquesta se vei en el obligada a acceptar, per plan o per mal, quinas son las siás fortalesas. E aquestes son justament los moments qu'ajudèron a Keane a definir çò que seriá la siá nòva produccion: Strangeland, editada a principis d'aqueste mes e que marca lo sieu torn après de quatre ans de semidescanso (en considerant la virada e EP que faguèron e lancèron en l'intermediari).
Pr'amor qu'aquesta nòva produccion vei lo retorn de la banda a las siás primièras aventuras musicalas, aquestas que los ponèron non solament en lo mapa mas qu'amièren a fòrça a los comparar incansablemente amb Coldplay. Ara, ieu supausi que fòrça (mai que mai los fans) se cansèron ja d'escotar de dichas comparasons e de respondre a lo sieu còp que las agropacions son entièrament desparièras, mas çò cèrt es qu'i a de similituds e podèm pas daissar de las remembrar. A la fin la question obligada es qué separèt a Coldplay e Keane en lo camin? Pr'amor que cnjse i a d'autra causa qu'aqueste nòu assag nos es vengut a remembrar es qu'ambedós conjonchs prenguèron de desparièrs camins en la bifurcacion.
Curiosament, cap dels dos an fach çò que se ditz de produccions perfièchas. Qu'a Coldplay li foncionèron, es un fach, mas los sieus dos de darrièrs discs, amb tot e qu'an de fòrça bonas cançons, an tanben de moments fòrça loishes. Pas obstante, lo quatrin es ja dins lo mond dels grandes estadis e los milions de fans. E Keane? Es aicí a on ven la part coriosa, doncas ambedoas bandas decidiguèron començar l'experimentacion en la tresena produccion. Per supausat, per Coldplay aquò foguèt sonque l'inici de çò que se convertiriá posteriorament en lo sieu grand album fins a la data (Visca la Vida…), del temps qu'a Keane l'escomesa li sortiguèt pas tan plan.
E es que cnjse plan pas podèm dire qu'al grop de Tim Rice-Oxley li manca reputacion (en fach, aqueste nòu assag arranquèt fòrça plan en la lista de ventas) lo sieu creissement es estat cèrtament fòrça mai organic qu'explosiu. En mai, e nos cal o acceptar d'ora en aquesta reseña, la siá quatrena produccion es pas necessàriament çò de melhor que li avèm escotat. Al grop o daissam en experimentant amb l'electronica e d'influéncias variadas coma Madonna e Bowie en Perfect Symmetry, la siá anteriora produccion. Vegèrem après un costat rap-electronic que venguèt tanpauc de convéncer a degun en Night Train.
E passèron aital d'autres dos ans, temps que la banda utilizèt per reafirmar la siá vocacion, engrosar las siás filas amb Jesse Quin, un vièlh collaborador qu'ara ja es membre permanent del grop, e decidir que çò de melhor èra donar un pas enrè e daissar de costat tot aquò qu'èran pas per far çò que sabon far. O diguèt ja Tom Chaplin en una entrevista recenta: “Creï qu'aqueste disc es lo son d'una banda en tocant amb las siás fortalesas”.
E òc, pr'amor que Strangeland inclutz aquestas polidas melodías pop a piano que nos introdusiguèron a l'agropacion ailà per 2004, mas amb d'elements que mòstran a una banda reanimada qu'a descobèrt çò qu'es pas e çò que pòt òc èsser. Musicalmente Poiriá èsser una barreja entre la tranquilla beutat de lo sieu primièr assag e l'energia del tresen, e mai se mai apegado a la debuta.
L'album nos mòstra alavetz un pofre polit, de fòrça pianos, teclados e sintetizadores, una produccion fòrça plan facha e de vocalas tremendamente convencedoras. Mas, a diferéncia de çò que l'ara quatrin nos ensenhèt en lo sieu debut, aqueste nòu trabalh inclutz tanben un positivismo e una energia nòva, pas mai mai melancolía, ni òdi, ni tristesa per las desfortunas de la vida. En bona part de las entrevistas que la banda a fach per promòure aqueste disc, los gojats an fòrça fach enfásis en quant a cambiat la siá vida ara que son ja dins la mitat dels 30. E aquò es vesedor quand s'escota aqueste disc, doncas en el son de presents la maturitat e la sabença per li veire la cara bona als ponchs basses, qualquarren qu'òm apren (supausi!) Amb lo pas dels ans.
Tom a definit tanben a aquesta placa coma un album sobratz tractar de trobar esperança e ànim encara en las pejors epòcas, qualquarren qu'es tremendamente notorio en las letras dempuèi “You are Young”, lo track qu'inícia aqueste nòu recorregut e que l'agropacion parla en el de prene amb jòia lo pes dels ans e ofrís una consolacion per aquesta carga. Aquesta es tanben un exemple de la part de çò que lo grop nos ofrirà avance mai: melodías apegadas al libre de “Cossí far un track pop-indie perfièch per la ràdio”, doncas en las siás menutas se mòstran totas las parts de la lista: melodía pegajosa al piano, coritos per grand estadi en la segonda part e un bon ritme que t'a ja en movent los pès per quand arrancan los “Oh oh oh oh”.
En la meteissa vena es “Disconnected”, melodía que, e mai se es pas tan impressionanta coma los melhors tracks de los sieus anteriors trabalhs, es era quau s'apròpa mai a de meravilhas coma “Everybody is changing”. Aicí la banda repetís la formula del pofre plan apariat e una melodía apassionada perfièchament cantada per Tom Chaplin que parla una relacion que per de moments se sent coma un ostal vièlh qu'en qualque ponch fòra a quèir. Segontes Tim, la letra es inspirada en la siá relacion marital, malgrat aiçò, pòt plan servir a amistats vièlhas o nòvas. O coheissi, e o disi d'un còp, es la miá favorita del disc, sens dobte.
Pel meteis costat caminan “In your Own Fraude”, “On the Road”, amb lo sieu sabor a grand concèrt e una melodía tremendamente moguda; e “Day Will Manja”, cançon amb aire d'estadi qu'ajudarà a la banda a prene a lo sieu public al mitan del concèrt e que ressort definitivament coma d'autra de las grandas de la produccion. En mai, mòstra una de las grandas inspiracions d'aqueste disc: los sòns e la revision dels meteisses amb lo pas dels ans. Es dire, en aqueste trabalh la banda, e mai que mai Tim, lo sieu compositor principal, sembla aver fach una revision del grand sòn de se consacrar a la musiciana, çò qu'es passat amb eles al cors dels ans e, fin finala, l'acceptacion de çò de bon e çò de dolent d'aqueste long camin lor a portat e qu'amien ara amb l'adultez dessús.
Per çò de meteis, i a de nombrosas letras en envoltura pop sobratz èsser positiu e se manténer fòrt en lo camin coma “Silenced By the Night”; unas autras que donan vistazos al passat coma “Neon River” e “Soverign Light Cafè”, la primièra benlèu un pauc mai tranquilla, mas ambedoas en un ritme mièg e amb remembranzas tant als rius londonencs amb los sieus lums neón e promesas d'un possible e mai se incierto futur, coma als luòcs que la banda coneguèt en la siá joenessa e que rebaton al meteis temps los sieus inicis.
En aqueste recompde, l'unica que se separa del son pop polit de l'album es “Black Rain”, inspirada per la guèrra e qu'ofrís guiños al passat electronic de los sieus dos de darrièrs liuraments, en representant quitament una espècia d'esfòrç per experimentar, tot amb de fòrça bones resultats. Avèm fin finala belegades coma “The Starting Line”, que definís l'esperit del disc sobratz tractar de trobar lo lum en los moments escures; “Watch How you Go”, fòrça semblanta mas mai polida per la siá melancólica letra que li dona en el un digne e elegant comjat a un vièlh amor que li cal ara seguir avance. Siatz “Fin finala Fog”, que barra amb el lo disc e que trabalha pauc a pauc per nos amiar a bon pòrt amb tota la bruma ja darrièr.
Aquò clar se comptam pas amb la version de luxe, que venon en el la polida belegada que li dona nom al disc, la pegajosa e supèr popera “Run With Me”, l'experimentala-rockera “The Boys” e lo bèl vals titolat “It’s not True”, que m'aguès semblat a ieu una melhora forma de barrar aqueste disc. Las quatre, ai de dire, conservan lo meteis nivèl que las siás companhas qu'apareguèron òc en la version finala, e mai se li donan tanben un aire de “durèt ja tròp” si que non ès fòrça fan de l'agropacion.
Barrem alavetz. Strangeland Es en conclusion lo retorn de la banda als sieus inicis mas amb qualques ensenhaments ja apreses. I a pas innovacion mas òc un bon emplec dels recorses e de las fortalesas que la banda a aquerit al cors dels ans. Per de moments l'album se sent un pauc torpe, e la vertat es que cap de las cançons a la grandiosidad de los sieus primièrs assages. En mai, òm se demòra en pensant de còps s'aqueste disc o escotam pas abans o se las belegades son pas tròp semblantas entre se, qualquarren que passa tanben de còps amb las melodías mai mogudas, mai que mai pr'amor que fòrça d'elas foguèron compausadas gaireben al meteis temps.
7.5/10
E malgrat aiçò… es pas un liurament dolent en realitat. L'afar es que, amb tot e qu'ieu soi jamai estat grand fan de Keane, me trobèri a mitat d'aqueste disc amb que m'agradavan las cançons e qu'aviá quitament melodías que francament pas te li podiás a el resistir tròp, doncas caliá començar a mòure los pès e la cap en sintonia. I a un encanti fòrça organic en la musiciana d'aquesta agropacion, aquesta que los mieus favorites (Coldplay) perdèron fa fòrça amb las siás experiéncias e autras.
Aqueste es l'afar. A la fin, çò cèrt es qu'al quatrin li foguèt pas fòrça plan amb la critica (en promiei es la longa durada d'eles que mai de bassas qualificacions a agut en Metacritic) e après o escotar qualques còps pòdi veire perqué. Pas obstante, me sembla que la banda a atengut un acòrd tácito respecto a çò que vòlon per eles e la siá carrièra d'aicí a futur. Se notan comòdes, alègres, positius, de còps quitament brilhants. E es aicí que, e mai se aqueste vertadièrament pas es un grand disc, es òc òm polit. Sauriá pas dire se perdurarà amb los ans, aquò òc, mas a de moments magnifics. Demorarà ja de cadun decidir s'aquestes segonds son mai que sufisents.
Data de lançament: 4/05/2012
Ostal discografic: Island Records
Crompa lo disc: en lo sieu luòc oficial.
Escota lo disc: en Spotify.
Tres cançons destacadas: “Disconnected”, “Black Rain” e “Day Will Manja”



